Sobre els jocs cooperatius

Versió en català

Hi ha molta recerca sobre les virtuts dels jocs cooperatius en entorns d’aprenentatge i els vinculen al desenvolupament de les competències comunicatives. Malgrat això, no tots els jocs que porten l’etiqueta de cooperatius ho són. En aquest article destriem les categories dels jocs i veiem què ens poden aportar en el moment de voler afavorir la comunicació entre els participants.

Quatre tipus de jocs

Està establert de forma comuna que, pel que fa a la forma com s’assoleix l’objectiu d’un joc, hi ha dues formes de fer-ho. Per una banda hi ha els jocs que tradicionalment s’han dit competitius, on els jugadors poden tenir objectius diametralment oposats als dels altres jugadors (Zagal, J. 2005) i , com diu Nash (2002), els és impossible comunicar-se o col·laborar. En l’extrem oposat Zagal (2005) hi posa els jocs cooperatius, on “hi ha oportunitats per tal que els jugadors puguin treballar plegats per aconseguir una condició on tothom guanyi.” (encara que no tothom hagi aconseguit el mateix).

Aquesta definició teòrica pot arribar a assemblar-se al que es coneix popularment com a semi-cooperatiu, on tothom pot assolir l’objectiu però només guanya una persona. Un exemple molt interessant és Naufragos d’Alberto Corral (2010) on cal ser rescatat d’una illa on hem naufragat, però guanya qui hagi aconseguit millors històries per explicar quan torni “a la civilització“.

Una tercera forma de jugar, seguint amb Zagal, són els jocs col·laboratius. En aquests jocs es treballa plegats i es comparteixen els resultats obtinguts. Segons aquest autor “la col·laboració és diferent de la cooperació, ja que en els jocs cooperatius es poden tenir diferents objectius i recomenpenses, mentre que en els col·laboratius només hi ha un objectiu i es comparteixen l’objectiu i el resultat de les seves decisions.”

Des d’una perspectiva formal, hi podria haver una subcategoria dels col·laboratius: els asimètrics. Un grup de jugadors han de col·laborar per intentar superar un altre que té més poder que aquests. El grup que col·labora està fent una feina de treball en equip on la comunicació hi juga un paper molt important.

Però encara hi afegiria una quarta tipologia. Serien els jocs d’objectiu comú on no és necessari parlar ni establir estratègies comunes. Molts dels jocs que tradicionalment posem sota el paraigües de la cooperació estan en aquest bloc. Un exemple molt clar d’aquest grup seria l’excel·lent joc Misión cumplida. Hi ha un objectiu comú, però la norma diu molt clarament que no es pot compartir l’estratègia ni donar molta informació. I la prova del cotó d’aquesta falsa cooperació, és que el joc té una aplicació de mòbil anomenada Cahoots (com el nom de cartes original) i es pot jugar de la mateixa forma, però transformat en un puzle.

Les conseqüències d’aquestes diferències són especialment rellevants si volem incorporar-los en un context on s’aprengui o es desenvolupin una sèrie de competències de comunicació o resolució de problemes. Si la lògica interna del joc no afavoreix que els jugadors parlin, estaran posant-se en marxa moltes competències, però no les que tenen a veure amb la comunicació o la presa de decisions.

En aquest sentit és interessant veure com els jocs cooperatius ajuden a treballar les competències (van Esch & Wiggen, 2020), què passa quan es porten a terme a les aules de primària (Mary, L., 2013) o quan es treballa amb infants en situacions de risc social (Hanghøj, T., Lieberoth, A. & Misfeldt, M., 2018).

Oportunitats d’aprenentatge

Foster & Shah (2015) establexien que en contextos d’aprenentatge els jocs es poden analitzar des d’un paràmetre de quatre competències bàsiques (definides com a ICCE). Aquest model serveix com a lent per analitzar les oportunitats d’aprenentatge dels jocs en aquestes quatre competències. Això facilita la construcció del coneixement en els jugadors, i el seu compromís amb la situació d’aprenentatge.

Cadascuna d’aquestes accions dóna resposta a una pregunta i permet examinar en els jocs:

• Indagació: quines preguntes o indagacions fan els jugadors sobre el tema acadèmic per tal d’assolir l’objectiu del joc?
• Comunicació: quines situacions de comunicació es donen en el joc? (ja sigui amb el joc mateix com amb altres jugadors)” i quina retroalimentació es dona als jugadors?
• Construcció: quin nivell de construcció del coneixement per al contingut acadèmic passa al joc?, ens quins casos es fa servir les competències d’alt nivell? (analitzar, avaluar i crear)? i com relacionen el que fan en el joc amb els continguts que estan aprenent?
• Expressió: com poden els jugadors personalitzar la seva experiència de joc? quines oportunitats s’han donat per tal que els alumnes puguin aprendre, realitzar i demostrar el seu aprenentatge sobre el contingut acadèmic?

Evidentment, per treballar la comunicació (i fins i les altres tres competències del model) és necessari que el joc permeti oportunitats per tal que els jugadors puguin treballar plegats per tal d’aconseguir l’objectiu comú. Si ho fem a través de jocs que no són realment cooperatius, no estarem desaprofitant una oportunitat?

Versión en español

Hay mucha investigación sobre las virtudes de los juegos cooperativos en entornos de aprendizaje y los vinculan al desarrollo de las competencias comunicativas. Sin embargo, no todos los juegos que llevan la etiqueta de cooperativos lo son. En este artículo discernamos las categorías de los juegos y vemos que nos pueden aportar en el momento de querer favorecer la comunicación entre los participantes.

Cuatro tipos de juegos

Está establecido de forma común que, con respecto a la forma como se logra el objetivo de un juego, hay dos formas de hacerlo. Por una parte hay los juegos que tradicionalmente han dicho competitivos, donde los jugadores pueden tener objetivos diametralmente opuestos a los de los otros jugadores (Zagal, J. 2005) y como dice Nash (2002) les es imposible comunicarse o colaborar. En el extremo opuesto Zagal (2005) pone los juegos cooperativos, donde “hay oportunidades para que los jugadores puedan trabajar juntos para conseguir una condición donde todo el mundo gane.” (Aunque no todos hayan alcanzado el mismo).

Esta definición teórica puede llegar a parecerse al que se conoce popularmente como semi-cooperativo, donde todo el mundo puede alcanzar el objetivo pero sólo gana una persona. Un ejemplo muy interesante es Naufragos de Alberto Corral (2010) donde hay que ser rescatado de una isla donde hemos naufragado, pero gana quien haya conseguido mejores historias que contar cuando vuelva “a la civilización”.

Una tercera forma de jugar, siguiendo con Zagal, son los juegos colaborativos. En estos juegos se trabaja juntos y se comparten los resultados obtenidos. Según este autor “la colaboración es diferente de la cooperación, ya que en los juegos cooperativos se pueden tener diferentes objetivos y recomepensas, mientras que en los colaborativos sólo hay un objetivo y se comparten el objetivo y el resultado de sus decisiones. “

Desde una perspectiva formal, podría haber una subcategoría de los colaborativos: los asimétricos. Un grupo de jugadores deben colaborar para intentar superar otro que tiene más poder que estos. El grupo que colabora está haciendo un trabajo de trabajo en equipo donde la comunicación juega un papel muy importante.

Pero aún añadiría una cuarta tipología. Serían los juegos de objetivo común donde no es necesario hablar ni establecer estrategias comunes. Muchos de los juegos que tradicionalmente ponemos bajo el paraguas de la cooperación están en este bloque. Un ejemplo muy claro de este grupo sería el excelente juego Misión cumplida. Hay un objetivo común, pero la norma dice muy claramente que no se puede compartir la estrategia ni dar mucha información. Y la prueba del algodón de esta falsa cooperación, es que el juego tiene una aplicación de móvil llamada Cahoots (como el nombre de cartas original) y se puede jugar de la misma forma, pero transformado en un puzzle.

Las consecuencias de estas diferencias son especialmente relevantes si queremos incorporarlos en un contexto donde se aprenda o se desarrollen una serie de competencias de comunicación o resolución de problemas. Si la lógica interna del juego no favorece que los jugadores hablen, estarán poniéndose en marcha muchas competencias, pero no las que tienen que ver con la comunicación o la toma de decisiones.

En este sentido es interesante ver cómo los juegos cooperativos ayudan a trabajar las competencias (van Esch & Wiggen, 2020), lo que ocurre cuando se llevan a cabo en las aulas de primaria (Mary, L., 2013) o cuando se trabaja con niños en situaciones de riesgo social (Hanghøj, T., Lieberoth, A. & Misfeldt, M., 2018).

Oportunidades de aprendizaje

Foster & Shah (2015) establexien que en contextos de aprendizaje los juegos se pueden analizar desde un parámetro de cuatro competencias básicas (definidas como ICCE). Este modelo sirve como lente para analizar las oportunidades de aprendizaje de los juegos en estas cuatro competencias. Esto facilita la construcción del conocimiento en los jugadores, y su compromiso con la situación de aprendizaje.

Cada una de estas acciones da respuesta a una pregunta y permite examinar en los juegos:

• Indagación: qué preguntas o indagaciones hacen los jugadores sobre el tema académico para alcanzar el objetivo del juego?
• Comunicación: qué situaciones de comunicación se dan en el juego? (Ya sea con el juego mismo como con otros jugadores) “y qué retroalimentación se da a los jugadores?
• Construcción: qué nivel de construcción del conocimiento para el contenido académico pasa al juego ?, en qué casos se utiliza las competencias de alto nivel? (Analizar, evaluar y crear)? y como relacionan lo que hacen en el juego con los contenidos que están aprendiendo?
• Expresión: ¿cómo pueden los jugadores personalizar su experiencia de juego? qué oportunidades se han dado para que los alumnos puedan aprender, realizar y demostrar su aprendizaje sobre el contenido académico?

Evidentemente, para trabajar la comunicación (y hasta las otras tres competencias del modelo) es necesario que el juego permita oportunidades para que los jugadores puedan trabajar juntos para conseguir el objetivo común. Si lo hacemos a través de juegos que no son realmente cooperativos, no estaremos desaprovechando una oportunidad?

Llista de jocs – Lista de juegos

Jocs col·laboratius – Juegos colaborativos

1. 39 days to mars
2. Cuphead
3. Don’t starve together
4. El desert prohibit – El desierto prohibido
5. Gizeh
6. Keep Talking and Nobody Explodes
7. L’illa prohibida – La isla prohibida
8. La tripulación
9. Las leyendas de Andor
10. Los inseparables
11. Lovers in a Dangerous Time
12. Magic Maze
13. Orquesta negra
14. Overcooked
15. Pandemic
16. Portal 2
17. Rescate!
18. Room 25
19. Spaceteam
20. Stardew Valley

Bola extra: Jocs motors cooperatius – Juegos motores cooperativos

Amb objectiu comú – Con objetivo común

1. Código secreto Duo
2. El frutal
3. Hanabi
4. Hop! hop! hop!
5. Just one
6. Misión cumplida
7. Mysterium
8. Nishikigoi
9. The game
10. The mind

Jocs asimètrics – Juegos asimétricos

1. MythsGate
2. Not Alone
3. Scotland Yard
4. Secret Hitler (o Secret Voldemort)

Referències – Referencias

Hanghøj, T., Lieberoth, A., & Misfeldt, M. (2018). Can cooperative video games encourage social and motivational inclusion of at-risk students?: British Journal of Educational Technology. British Journal of Educational Technology, 49(4), 775-799. https://doi.org/10.1111/bjet.12642

Foster, A., & Shah, M. (2015). The ICCE Framework: Framing Learning Experiences Afforded by Games. Journal of Educational Computing Research, 51(4), 369–395. https://doi.org/10.2190/EC.51.4.a

Mary, L. (2014). Fostering positive peer relations in the primary classroom through circle time and co-operative games. Education 3-13, 42(2), 125-137. https://doi.org/10.1080/03004279.2012.662239

Nash, J. (2002). Two-person cooperative games. In H. W. Kuhn & S. Nasar (Eds.), The essential John Nash (pp. 99-114). Princeton, NJ: Princeton University Press.

van Esch, C., & Wiggen, T. (2020). Can Your Students Save the World? Utilizing Pandemic ®, a Cooperative Board Game, to Teach Management. Management Teaching Review, 5(3), 275-283. https://doi.org/10.1177/2379298120933626

Zagal, J. P., Rick, J., & Hsi, I. (2006). Collaborative games: Lessons learned from board games. Simulation & Gaming, 37(1), 24-40. https://doi.org/10.1177/1046878105282279