Al voltant de Joc de Trons

L’enginyer Charles Darrow va perdre la seva feina a causa del Crac del 1929. Després d’un temps de buscar treball sense èxit, va crear un joc de taula basat en l’ambició i l’especulació urbanística, un tema molt popular en aquella època. La seva intenció era que fos publicat per Milton Bradley, coneguda popularment com a MB, o Parker Brothers, dues de les editores de jocs de taula més importants de l’època. Els directius de Parker van desestimar-lo, ja que el consideraven llarg, avorrit, amb regles poc clares i un objectiu poc definit. Per sort, Charles Darrow no va rendir-se i va editar ell mateix 500 còpies del joc, que es van posar a la venda als magatzems Wanamaker’s de Filadèlfia sota el nom de Monopoly. L’edició es va exhaurir ràpidament i per aquest motiu els directius de Parker van repensar-se la seva anàlisi i el van publicar. Des de llavors el Monopoly és un dels jocs més venuts de la història i dóna el tret de sortida als jocs de taula com un producte cul- tural i de consum. Però també obre la porta a una llarga col- lecció de jocs per a ambiciosos, en aquest cas, fent d’escola del capitalisme més salvatge.

Com si fos una nina russa, la història del Monopoly està marcada per l’ambició i la manca d’escrúpols, ja que es tracta d’una evolució (també en podríem dir còpia) de The Landlord’s Game, un joc creat el 1904 per Elizabeth Magie amb la intenció pedagògica de mostrar com l’economia capitalista empobreix les persones i només enriqueix els propietaris. Al Risk (Albert Lamorisse, 1957, Hasbro), un altre clàssic del segle XX, l’ambició té forma de pessigolleig nerviós que es presenta quan es comprova que s’és a pocs torns de la victòria i que, per aconseguir-la, només cal eliminar els adversaris més febles.

A finals del segle passat, hi va haver una segona revolució dels jocs de taula de la mà de Catan (Klaus Teuber, 1995, Devir). En aquest cas, som els colonitzadors d’una l’illa i hem de ser els primers a aconseguir deu punts creant poblacions o construint carreteres. Per fer-ho, són necessaris certs productes i, per tant, només qui hi té accés pot adquirir-los i quedar-se’ls o ser molt ambiciós i negociar-los amb altres jugadors o vendre’ls a preus propis de la usura. El tema de l’ambició també és present a 7 Wonders (Antoine Bauza, 2010, Asmodee), un altre dels títols més premiats dels últims anys. En aquest cas hem de ser capaços de construir la meravella més gran combinant arts, ciències, indústries i, evidentment, fer la guitza militarment als adversaris.

Un dels terrenys més prolífics per als ambiciosos és la política i, per tant, també hi ha molts jocs que ho intenten representar. Així, per exemple, a Director de Campaña (Christian Leonhard i Jason Matthews, 2009, Gen-x Games) podem triar entre dirigir la campanya electoral d’Obama o de McCain, a Guerra Fría (Sébastien Gigaudaut i David Rakoto, 2007, Edge Entertainment) i a Twilight Struggle (Ananda Gupta i Jason Matthews, 2010, Devir) hem de controlar l’Europa de la Guerra Freda. En el joc 1714: el Cas dels Catalans (Ivan Prat, 2014, Devir) l’ambició política ens porta a dirigir una de les potències que es van repartir Europa al segle XVIII. Un cas diferent és Coup (Rikki Tahta, 2013, Zacatrus), ja que té una mecànica basada en el diàleg, i les intrigues polítiques prenen una dimensió diferent perquè cal que els jugadors menteixin i es traeixin per aconseguir l’objectiu.

En els últims anys, els jocs de taula estan permetent que els seguidors de sèries, pel·lícules o novel·les puguin viure l’experiència dels seus protagonistes. Un dels casos més evidents és Juego de Tronos: el Juego de Tablero (Christian T. Petersen, 2011, Edge Entertainment), on es pren el control de les cases de Ponent per aconseguir el preuat Tron de Ferro. Per sort, no tots els grans èxits tenen l’ambició com a pilar fonamental. A més, i és una bona notícia per als no ambiciosos, últimament estem vivint una tercera revolució dels jocs de taula, encapçalada per una narrativa potent que va més enllà d’una partida i la cooperació entre els jugadors.