Exportadors de jocs
Durant aquests dies estem sentint parlar molt d’economia, i sembla que no hi ha res més a fer que mirar la borsa. Però en tots els camps, i ara em posaré en plan Albert Riba, hi ha moltes coses a fer i a inventar-se per tirar endavant. I com no, en el món dels jocs, també hi ha espai, i molt, per crear noves propostes.
Així que avui al Via Lliure presentaré els dos nostres millors representants. Dos autors que fan jocs molt bons, que tenen talent i que el demostren editant jocs a nivell internacional.
Jinx:
Josep Maria Allué és un creador de jocs i autor de llibres de jocs (i actualment empresari). Els seus jocs sempre tenen un punt d’originalitat que fan riure… Ell explica que fa jocs perquè els pugui jugar la seva mare… i aquest que portem avuí és un clar exemple…
Diu que la idea li va venir llegint una tira còmica on es buscaven formes als núvols i el joc va d’això, de buscar formes a les coses.
Es col·loquen 9 cartes en el centre de la taula formant una quadrícula de 3×3. Un jugador fa de narrador, pren una de les cartes de situació a l’atzar i veu que el quadrat vermell mostra la posició que ocupa la carta escollida. El narrador explica una petita història al voltant de la carta que li marca el quadrat.
Tots els jugadors miren atentament les nou cartes i quan algú creu que sap quina imatge és, la toca amb un dit. Si no ha encertat, deixarà el dit sobre la carta i ja no podrà tornar a jugar fins a la següent ronda. En el moment que un jugador encerta es queda la carta, i el narrador es queda totes les dels que han fallat.
En el cas que el narrador expliqui una història tan estranya que ningú no encerti la carta, haurà de pagar una carta i col·locar-la sota la maça. I si dos jugadors col·loquen el dit sobre la mateixa carta en el mateix temps, el primer que digui “jinx!” la jugarà.
La partida s’acaba quan ja no queden cartes per jugar.
Pere Pau Llistosella és un dels creadors catalans que ha tingut més projecció internacional. Va guanyar un premi de creació de jocs internacional, el de Boulogne–Billancourt l’any 2008 amb un joc que, després es va publicar amb el nom de Sidi Babà.El joc és senzill d’explicar: Sidi Babà i els seus amics entren a la cova dels lladres, que està plena de tresors. Van en filera i el primer porta una llàntia a la mà. Quan passen tres minuts s’apaga la llàntia i un altre jugador passarà al davant.
Ells no veuen on són els tresors, només veuen un tros de laberint, el que tenen davant el nas i que està representat per una targeta. A partir d’això i de la seva orientació espacial, han de decidir quins camins volen seguir. Però totes les decisions les han de prendre ràpidament, ja que els minuts passen.
Però el joc no podia ser tan fàcil. El cap dels lladres els ha descobert i surt a perseguir-los. Pot llançar encanteris, produir esllavissades i, si els troba, treure’ls alguna llantia.
L’objectiu dels jugadors? Trobar tots els tresors i sortir de la cova. I el del cap dels lladres, impedir-ho i que quedin atrapats al laberint per sempre.