Fer que els adults juguin

Articles

tros-de-cub

Sempre que parlem de jocs, ens imaginem que els destinataris són nens, que jugar és córrer, saltar i tocar-se i que, amb tot, és molt saludable per fer aprenentatges.

La qüestió rau en que jugar és un concepte molt més ampli que tot això: jugar és comunicar i relacionar-se sense tenir més intenció que fer-ho perquè sí. Podríem resumir-ho amb “joc és jugar”.

Així el joc és una cosa que només pot ser definida com a tal pels seus usuaris. Per tant el fet de posar-s’hi a jugar o no és un acte voluntari i és paper del dinamitzador buscar quins són els recursos i els moments més escaients per presentar un joc o un altre. Des d’aquesta perspectiva esdevé un repte pel dinamitzador ja que ha de fer que usant un element de treball (que fins i tot algú podria pensar que és una dinàmica), aquest sigui viscut com a joc pels participants.

Quins són, doncs, els elements que hem de tenir en compte per fer que els adults juguin?

Les distàncies i el contacte físic són una cosa molt personal… i cultural. Hi ha gent a qui l’incomoda compartir un espai molt petit amb una altra persona, ho viuen com una invasió de la pròpia intimitat. En un context de treball amb d’adults les relacions haurien de poder-se fer amb una distància prudencial (cultural), establint connexions des de la paraula i l’intel•lecte, evitant el contacte físic sempre i quan sigui possible.

Aquest fet és més complex quan ho mirem des d’una perspectiva de gènere. Llavors cal que el dinamitzador “extremi més les precaucions” i busqui quina és la progressió per trencar barreres sense malbaratar el
concepte de gènere que és inherent a cada cultura.

Amb tots aquests ingredients es pot elaborar una recepta que ens sigui útil per cuinar una bona proposta de joc. Aquests han de:

  • permetre que hagi gent que s’impliqui a fons i d’altres que no
    vulguin fer més que participar, sense que això interfereixi en el
    funcionament de la dinàmica,
  • basar-se en la comunicació parlada i intel•lectual, evitant al màxim el contacte físic,
  • tenir les característiques perquè el treball es faci des de la distància que cada participant decideixi,
  • fonamentar-se en un treball de grup, sense que això vulgui dir que
    no es pugui deixar una estona per treballar individualment,
  • tenir un rerafons cooperatiu, fent que l’objectiu del joc no sigui
    establir una comparació entre les diferents competències sinó que
    s’assembli força a construir entre tots alguna cosa.

A partir d’aquests paràmetres, i buscant patrons de joc i relacionant-los amb la comunicació, podem establir un repertori de jocs ampli que serveixin per a fer viure el fet de comunicar-se com una cosa diferent.

Evidentment, però, un dels objectius últims de l’ús del joc com a eina de treball amb persones adultes és establir uns vincles diferents. Si tenim en compte els aspectes descrits més amunt i fem una progressió lògica, en poc temps aquest objectiu estarà assolit. Llavors els paràmetres descrits podran canviar i centrar-se, sobretot, en l’ús
comunicatiu del joc.


Nota:
Aquest article va ser escrit per al treball que juntament amb la Clara i l Núria de L’espai d’inclusió i formació Casc Antic vam fer a l’assignatura de “El joc com a eina educativa” l’any 2006.

2 pensaments sobre “Fer que els adults juguin

Deixa un comentari