Jocs i literatura (1)

No coneixia cap dels nens que vivien aprop. Tampoc era que li importés gaire: tots estudiaven a la Cheatham Street School i feien fira de ser o bé violents o vé retardats mentals. Ella era feliç a la seva oficina, amb en Mickey i els arxius. Però, de vegades, alguna tarda d’estiu, els mirava des de la finestra: trenta o quaranta nens jugant plegats al carrer. Ja coneixia els jocs; els havia observat prou.. Alguns, sobretot els jocs de pilota, com ara el rounders, els coneixia de l’escola, però el que li interessava era un que anomenaves “carcerari”: una estranya versió de fet a amagar en què participava pràcticament tot el barri; durant el joc, entre altres coses, clavaven puntades de peu a unes llaunes, es feien presoners i s’alliberaven i no havia límits aparents. En una ocasió, va estar enganxada a la finestra durant molta estona contemplant com el gran grup de cerca pentinava l’àrea per trobar l’últim noi. Aquest xaval feia dues hores que estava amagat, i durant tota aquesta estona la Kate el va poder veure a la teulada d’una de les casetes. La llum del dia començava a marxar i els cercadors cridaven el seu nom cada cop amb més impaciència, quan el noi va veure la seva oportunitat, va fer el salt fins l’escala d’incendis i, des d’allà, va fer un atre salt increïble fins a un dels arbres més joves, que es va guerxar sota el seu pes i el va deixar a terra, just al costat de la llauna. Aleshores, li va clavar una puntada de peu i amb això va alliberar els presoners. La Kate es va afegir als crits d’alegria i als riures. Fins i tot havia arribat a posar-se la jaqueta per baixar al carrer amb ells, però va perdre el valor al llindar de la porta.

El que vam perdre. Catherine O’Flynn. Editorial Columna