Fauna
Dissabte al vespre, diguem que és un privilegi, em va arribar un parell de jocs a casa que acabava de comprar. Un era un encàrrec i l’altre una novetat de feia només uns dies. Després de la transacció econòmico-lúdica (és a dir pastarrufa per jocs) ens vam estar una bona estona xerrant amb el Pol sobre el joc. Ell, amb l’entusiasme propi de l’editor, va estar cantant-me les lloances mentre que, ho confesso, posava un cert escepticisme en les seves virtuts lúdiques.
Un cop a casa, després de sopar, vaig obrir la capsa per revisar el contingut. Una de les primeres coses que crida l’atenció és que, malgrat el volum, no hi ha una gran complexitat de materials: un tauler, una sèrie de cartes d’animals, peces de fusta i un lleó de fusta. A més hi ha dos llibrets, un de prim amb les instruccions del joc i un altre de gruixut amb una descripció dels animals de les targetes. La mecànica del joc és molt simple: només es tracta de fer estimacions del lloc on viuen certs animals i les seves dimensions (pes, grandària i llargària de la cua).
Ahir vam provar-lo. D’entrada la simplicitat de les normes permet jugar-lo amb nens (12 i 10 anys). De totes formes em feia patir que no tinguessin referents per saber què dir de cada animal així que abans de començar vam establir un diccionari de referències (és a dir establir què pesa un cotxe, un camió, una persona adulta, les mesures de la cuina, de la taula, d’una persona, etc.)
En els primers moments ja veus que la cosa pinta bé. Es mostra una targeta (una cara de cada targeta és un animal fàcil i l’altra és un animal d’aquells totalment impossibles de conèixer) i es diu quina informació cal estimar. Per torns, els jugadors col·loquen una peça del seu color (un cub) allà on volen (ja sigui un lloc al mapa o a qualsevol de les 3 regles amb mesures que hi ha al tauler). L’única restricció és que no es pot posar en un espai que ja està ocupat per una peça adversària.
La ronda continua fins que tots els jugadors decideixen no posar més peces. A partir d’aquí es llegeix la resposta i es puntua en funció de si s’ha encertat en l’estimació o si s’ha posat una peça en una casella adjacent a la resposta correcta. Totes aquestes peces tornen a la mà dels jugadors, les altres es perden. D’aquesta forma cal gestionar molt bé els recursos al llarg de la partida.
La màxima virtut del joc és la proximitat amb el tema que permet establir una complicitat amb el joc. Són animals que ens sonen, els hem vist algun cop a la tele i tenim alguna idea de les seves dimensions i hàbitat. Així que quan algú diu que un iac pesa dues tones, immediatament el cervell es posa a barrinar si és molt o és massa poc. I els petits, que no tenen ni idea, poden apostar les seves fitxes seguint l’estel·la del que diuen els grans.
El seu autor és Friedemann Friese, el creador de jocs amb moltes F. A Jugamos todos van fer una entrada no fa pas gaire.
En resum: un bon joc familiar. Fa pinta que a casa serà l’estrella d’aquest estiu. Si el jugueu ja ens ho direu.