Díxit: dejà vu

Articles, De taula

Dins del món dels jocs de tauler hi ha moments en que passen coses i apareix un “movimiento en la fuerza” que ho trastoca tot. En els darrers mesos no he parat de sentir parlar de Dixit, un joc de taula familiar que ha rebut diversos premis (des del premi de Joc de l’any a França,  el Spiel des Jahres, el Juego del año en España o el Premio del público al Festival de juegos de Córdoba).

Aquest darrer any ha estat prou complicat i encara no havia tingut l’oportunitat de jugar-lo. Ahir vaig anar a l’Abacus i em vaig agenciar amb un i al vespre, vam fer algunes timbes a casa.

El mecanisme és prou senzill: un jugador escull una de les seves cartes (cadascuna és una il·lustració molt onírica) i explica una petita història o diu una frase o una paraula o un so; tota la resta mira entre les seves quina creu que podria representar-ho. Es barregen totes les cartes, es posen sobre la taula i tothom vota la carta que creu que jha usat qui ha explicat la historieta i es cobren punts en funció del que s’ha votat.

La primera sensació és que és un bon joc, que permet jugar a tota la família… però després ve un dejà vu lúdic: a això ja he jugat algun altre cop. Segur que no amb el mateix mecanisme, ni amb cartes tan boniques ni… però recorda al diccionari (un diccionari freudià, si vols) o al llocs comuns. La Mercè va dir: i jo em puc fer les meves cartes? Ai! I llavors es pot transformar en un nou joc: un mil cartes blanques amb traces de contes de fades o deixar-lo com un homemade). Prometo provar-ho i en parlem!

El vam desar amb la idea de tornar-hi. És un bon joc. Però sincerament, veient l’èxit de tot plegat m’esperava que em sorprengués una mica.

7 pensaments sobre “Díxit: dejà vu

  1. Hola mestre!

    Primer de tot confessar-me públicament fan d’aquest magnífic joc de cartes des que va sortir publicat a França. De fet, al que vaig començar a jugar (i continuo jugant amb la nova expansió de cartes que acaba de sortir -i un truc que us diré després-) és una primera edició que vaig importar des de Bèlgica… una llarga història.

    Coincideixo amb tu en que aquest joc confereix un cert “deja vu” lúdic, a mi em recorda a un joc de la fallida Popular de Juguetes anomenat “Idioteces” (versió espanyola de “Balderdash”). La mecànica és extremadament semblant!

    El que sí que hem de reconèixer a Dixit és una cosa, i és en la que discrepo inicialment amb l’article, i és que crec que és un joc que s’ha fet molt cuidadament i compensada. Per això no podem dir que pintant 100 cartes blanques amb motius de contes de fades ens podem fer un Dixit casolà.

    Crec sincerament que Jean-Louis Roubira no va dissenyar aquest joc a la babalà. Roubira, de professió psicòleg, de ben segur va mirar que cadascuna de les cartes que formen el joc siguin per una banda molt evocadores i, al mateix temps, per l’altra molt ambigües; com per donar opció als jugadors a imaginar en el seu torn i a “ficar cullerada” en el dels altres. Un disseny (contrapesat amb l’excel·lència dels millors rellotgers suïssos!) que hem de reconèixer com a realment brillant.

    L’únic tap que li poso al joc és que en poques partides t’aprens les cartes i això pot provocar que es “cremi” aviat. Per a evitar que això passi tenim dues opcions: comprar l’expansió que acaba de sortir (solució a curt termini) o jugar pactant i respectant una nova norma entre tots els jugadors (solució a llarg termini). Em refereixo a jugar un dia només amb títols de pel·lícules, un altre només amb títols de cançons, un altre només amb noms de països, un altre només amb noms de persones/personatges reconeguts… proveu-ho i ja veureu que també funciona!

    T’escolto demà a RAC1, a més és un tema que m’interessa molt pel meu nou projecte d’ecolúdicus. Una abraçada des de Gavà!

    1. Miquel, evidentment que crec que el joc està ben pensat… però vols dir que no havíem jugat ja sota el nom de El diccionari??? i que només és una versió (molt ben presentada, és cert)???

      Per altra banda, cal donar tants premis a una versió d’una cosa que ja existia??

      I en tercer lloc… deixa’m provar el concepte “mil cartes blanques” amb la mateixa mecànica (o quan vulguis fem una prova..) Segur que funcionaria!!

      I per últim: crec que és un bon joc, és clar!

  2. No vull entrar en polèmiques (queda clar que el concepte no és nou, però sí la presentació). Només volia remarcar que al Cèsar el que és del Cèsar i al senyor Roubira el que és del senyor Roubira.

    Què seria dels jocs sense les contínues revisions, versions i reinvencions del que ja està fet? Ostres, quina pregunta, a veure si serveix per a inspirar un dels teus articles dels dissabtes!!!

    Accepto encantat el repte de les “mil cartes blanques”.

    Sobre la multiplicitat de premis que va rebre el Dixit coincideixo amb vosaltres… podria haver estat més repartit. Jo era dels que pensava que, com al món del cinema, cada festival (Sundance, Venecia, Cannes, Valladolid… en el cas de les pel·lícules) valorava amb diferent criteri i això li conferia personalitat pròpia a cadascuna d’aquestes cites. Però en tots els festivals de jocs Dixit va arrasar. Significa això que era el millor joc d’Europa o que els festivals van estar influenciats per la globalització mediàtica?

  3. Hola!
    Coincideixo amb tots dos: per una banda, massa premis per un joc del tot innovador; per l’altra, crec que és un joc molt ben fet.
    Us he de dir que el primer que m’ha seduït del jovc són les il·lustracions. de fet, primer vaig comprar el segon joc de cartes, sol, sense saber de què anava. És després que vaig trobar el joc sencer i em vaig assebentar. I la proposta del joc em va agradar gairebé tant com les il·lustracions (però no tant); així que jo imagino que el fet de rebre tants premis té a veure (tot i que no sol) amb l’efecte seductor dels seus dibuixos.
    Una altra cosa: no coneixia el joc del “diccionari” i m’ha agradat. De totes maneres, tot i que la mecànica és molt semblant, que el joc és diferent.
    Confessió: encara no he jugat al Díxit. Quan hagi jugat als dos jocs, ja us diré el que m’ha semblat.

  4. Ai! No havia revisat l’escrit i veig una errada: volia dir “un joc NO del tot innovador”… I… perdoneu per altres errades, que crec que no fan il·legible el text, per això no les indico. Vull anar més ràpid del que els meus dits saben, al damunt del teclat.

Deixa un comentari