Generació rere generació

Avui tornaré a començar parlant de casa la meva àvia.

Ho faré perquè m’agrada “descobrir coses” com les que passen amb casa seva.

En aquest cas, la descoberta ha estat que totes les generacions de la família han jugat amb els mateixos jocs que hi havia guardats en un “moblet baix que tenia un calaixet…”.

M’encanta. Sí, sí, em deixa embruixada poder parlar emocionadament dels mateixos jocs amb persones amb les qui no he jugat mai per la nostra diferència d’edat . Jocs que en algun moment de les nostres vides tots hem trobat en aquell moble.

El més curiós, és que la conversa sempre comença amb algú que menciona un dels jocs que hi havia al “moblet”. En sentir el nom del joc, la resta exclamen emocionats que aquell joc era “espectacular”. Acte seguit, a algú se li acut un dels altres jocs, i…bingo! També era “increïble”! …

Què més us puc dir? A partir d’aquí,  s’entra en un cercle de records i crits en que l’alegria es va encomanant dels uns als altres.

Tothom vol dir la seva cada cop que recorda un joc o una sensació que tenia quan hi jugava, o el que feia mentre hi jugava, o si era a l’hora de berenar, o si se l’enduien a la muntanya, o si es barallaven…… Això sí que és “espectacular i increïble”!

Sí, ho és. I ho és perquè aquesta és una de les fantàstiques virtuts del joc. Poden canviar els jugadors, els llocs, el moment o l’edat amb que s’hi juga, algunes normes…però el mateix joc ens fa viure coses semblants a generacions diferents. Això és el que “m’encanta”.

Evidentment, potser no sempre és així, ni això és ciència exacta, ni passa “a totes les cases”…però gairebé segur que podreu compartir amb qualsevol els  nervis que es passen amagat darrera un arbre, la ràbia que fa treure un “palillo xino” i que es moguin els altres, que et toqui la pilota jugant a “matar”, que te l’agafin a l’aire jugant a “Pitxi” o que et guanyin jugant a escacs. Oi?

Alguna proposta més?