Gat per llebre

Articles

baleroA tot li diem jugar. Sempre m’ha resultat patètic, i tots hem passat algun cop per aquesta situació, veure com un educador davant d’un grup de nens, els proposa “un joc molt divertit” que consisteix en fer alguna activitat capaç d’avorrir a qualsevol.

Hi ha “llibres per jugar” on pots triar l’ordre en què vols llegir-los, hi ha planes web on presenten jocs que consisteixen en pintar un dibuix o activitats molt clàssiques que, sota el nom de joc, intenten motivar d’entrada els seus usuaris. Però un tria la teva aventura o llegeix-lo com vulguis és un joc o és una forma diferent de llegir? Pintar és un joc o és pintar? En definitiva, a què li podem donar la categoria de joc?
L’altre dia, xerrant amb el Jaume, em deia “malament quan se’ns veu el llautó i sota el nom de joc estem transmetent continguts”. Jo mateix he dissenyat un munt de jocs per explicar alguns continguts i, per tant, no puc subscriure al 100% l’afirmació del meu amic.

Quan volem transmetre algun contingut o afavorir que el descobreixin cal dir-lo. Així no tinc cap mena de pudor en dir que he fet un joc per explicar el funcionament del sistema immunològic, per aprendre la importància de les diferents perspectives davant un conflicte, per posar-se en la pell d’un altre per entendre les diferents discapacitats o, darrerament, per explicar el procés que segueix un arqueòleg.

Quina és la diferència entre la frase d’en Jaume i la meva perspectiva. Tot radica en el concepte de joc.

  • Jugar és alguna cosa que només ho pot definir el participant… i dirà que és joc quan s’ho passa bé. Així, el primer ingredient d’un joc és gaudir de l’activitat. Tirar un dau i avançar per unes caselles pot resultar molt divertit a una edat i profundament avorrit a unes altres (el problema és quan ningú, a cap edat, pot definir aquesta activitat com a joc!).
  • El joc no té cap altra finalitat que jugar. Quan jo jugo a un “joc educatiu” no he de pensar a cada moment “estic desenvolupant-me motriument” o “en aquest moments acabo d’incorporar al meu saber una sèrie de continguts procedimentals que no havia adquirit anteriorment”. El jugador ha de dir: “hem jugat” o “ens ho em passar bomba!”… I després, i aquesta és la tasca de l’educador, pensarem si hem après alguna cosa.

En tots els meus “jocs educatius” hi ha un primer moment de joc, el més divertit possible, i un segon moment amb reflexió conjunta entre l’educador i l’educand (no és possible un acte educatiu si no hi ha educador, educand i voluntat educativa).

  • Per últim el jugador ha de adherir-se a l’activitat de forma voluntària, sense cap pressió de l’exterior. En alguns moments s’ha dit que, davant d’aquest fet, només podem definir com a joc el joc lliure i hem de deixar de banda tot el que ve proposat o imposat des de fora.

No es tracta d’això, sinó que els jugadors decideixen si volen gaudir del moment o si, pel contrari, “mouran fitxa” sense gaire interès. A tots ens ha passat algun cop d’haver jugat amb un nen petit i no poder posar-hi tot el cervell perquè el joc era massa simple i, malgrat que l’infant gaudís de l’activitat… nosaltres només gaudíem de fer una activitat amb ell (o ella).

Si us plau, cada cop que veieu que algú diu que té un joc sobre nosequè, mirem-ho amb ulls crítics i preguntem-nos: “és divertit?” Si la resposta és afirmativa, endavant! Si no, algú ens vol donar gat per llebre!!!

Pd. La imatge es diu Balero i ha estat creada per en Javier González.

Deixa un comentari